Sobre la identitat del grup gran (fragments d'un article de Vamik Volkan)*

En la literatura psicològica, s'entén per "grup gran" aquell que està format per entre 30 i 150 membres que es reuneixen per tractar un determinat aspecte psicològic (Kernberg, 2003 a, b,) però no em refereixo a aquest tipus de trobades. La meva atenció se centre en aquells grups ètnics, nacionals, religiosos o d'ideologia política, i formats per centenars de milers de persones. En aquest grups la majoria de les persones no coincidiran o no es coneixeran mai a la vida. Però compartiran un sentiment de pertinença, normalment un llenguatge, sentiments, cantarelles infantils, cants, danses i representacions de la història. Comparteixen el que John Mack (1979) va anomenar "amplificadors culturals", que són símbols concrets o abstractes i senyals que només estan associades amb el grup gran i que són considerades com a "millors" i com una raó d'orgull. Aquest compartir elements del component nacional, religiós o ètnic del grup gran comença en la infantesa. Això també implica a aquelles persones que són membres de grups de certa ideologia política a la qual els pares i les persones de l'entorn són afins. Acabar essent, d'adult, un seguidor d'una ideologia política comporta altres raons psicològiques.

En funció de l'accent que es posi en la identitat del grup gran, els elements que utilitzi l'infant per investir els seus "objectes" es dipositaran en els aspectes ètnics (sóc àrab), religiosos (sóc catòlic), de nacionalitat (sóc alemany), d'ideologia política (sóc comunista), o en una combinació de tots plegats. Un estudi psicoanalític de com es desenvolupa la identitat del grup gran requereix una atenció fenomenològica dels conceptes de la identitat del grup gran. Un infant nascut a Hyderabad (Índia), per exemple, posarà l'accent en els aspectes religiosos i culturals que es desenvolupen en la identitat del grup gran ja que són els adults els que defineixen els aspectes de la identitat d'aquest grup gran d'acord amb la seva afiliació religiosa (musulmana o hindú) (Kakar, 1996). Una criatura nascuda a Xipre absorbirà la identitat del grup gran definida per sentiments ètnics, nacionals i polítics, perquè en aquests moments, en aquesta part del món, és important el fet que un sigui grec, turc o simplement opti per una definició política xipriota (no existeix una nació xipriota) amb un accent menor que en si un és grec ortodox, cristià o àrab sunnita (Volkan, 1979). Per entendre els elements de la identitat del grup gran no són tan importants les qüestions relatives al que s'investeix en els aspectes ètnics, en els religiosos, en la nacionalitat o en una ideologia, com comprendre els processo psicodinàmics de vinculació de la identitat individual amb la del grup gran.

La pertinença al grup gran, un cop superada l'adolescència, perdura tota la vida. De vegades, perdura com una ombra d'identitat tal com passa a algunes persones després d'una migració voluntària o forçosa (Volkan, 1993a, Akhtar, 1999). Malgrat això, aquesta pertinença no desapareix mai. Només es pot desenvolupar una nova identitat de grup gran després d'un llarg i dràstic esdeveniment històric. Per exemple, alguns eslaus del sud van acabar sent bosnians sota el govern de l'Imperi Otomà que va durar segles.

A través de les identificacions primerenques amb la mare, el pare, el mestre i les persones importants de l'entorn, les criatures petites comencen a "saber" que són membres d'un grup gran específic i quins amplificadors culturals són seus. Molts infants tenen pares que pertanyen a dos grups ètnics o religiosos. Si emergeix un conflicte internacional entre aquests dos grups grans, aquests joves o fins i tot adults, poden experimentar problemes psicològics seriosos. Al sud d'Ossètia, per exemple, davant la incipient guerra entre georgians i ossets del sud, després de l'esfondrament de la Unió Soviètica i davant de les tragèdies que hi va haver l'estiu de 2008, em vaig trobar amb generacions "mixtes" que estaven molt confuses i psicològicament afectades a causa de la seva situació particular (Volkan, 2006, a).

Hi ha un altre procés en la infància que d'una manera més clara crea els precursors de les nocions infantils de grup gran enemic i aliat i separa la identitat del propi grup gran de la dels "altres". Aquest procés il·lustra també com les persones, sense tenir-ne consciència, necessiten d'una manera o altra tenir grups grans amics i enemics al llarg de la vida. La pertinença a la mateixa identitat del grup gran permet a milers o a milions de persones compartir el fet de tenir el mateix grup gran enemic i aliat. Aquesta experiència de la infantesa pot ser entesa a través del concepte que denomino "blancs útils d'exteriorització" (Volkan, 1988).

La teoria de les relacions objectals de la psicoanàlisi (Kernberg, 1975, 1976) i les observacions fetes en infants ens indiquen que, quan les criatures ja són capaces de tolerar l'ambivalència, integren les imatges del self i d'objecte que prèviament estaven fragmentades o escindides. Malgrat tot, aquestes integracions no són totalment completes. Algunes imatges de sí mateix i d'objecte perduren no integrades i l'infant troba vies per, tot fent-se'n càrrec, poder evitar les tensions i els sentiments que causa el fer front a aquestes relacions d'objecte. Un dels procediments psicològics que utilitza una criatura per fe front a aquest problema és externalitzar les seves imatges no integrades de sí mateix i d'objecte dipositant-les sobre altres persones, o objectes animats o inanimats. L'infant pot internalitzar de nou aquestes imatges. La gent que té a l'entorn també l'ajuda a trobar llocs permanents on ubicar, externalitzant-les, les imatges bones i dolentes del self i d'objecte. En tant que les externalitzacions en tots aquests recipients siguin acceptats per les persones que són importants per a l'infant, no retornaran com un bumerang, és a dir, no seran internalitzades de nou. Aquests reservoris són blancs útils per a l'externalització que es converteixen en precursors de les representacions del grup gran tan aliat com enemic (Volkan, 1988). Fent servir la terminologia d'Erikson (1966), un infant és un ésser obert i adaptable en allò que ateny a la nacionalitat, religió o ideologia política. A partir del moment en què utilitza blancs d'externalització assequibles, deixa de ser-ho.

(...)

És interessant observar que quan apareix un conflicte internacional o una situació bèl·lica, els membres del grup gran que se senten víctimes fan una regressió i creen unes versions adultes de blancs útils per a l'exteriorització. Durant la infantesa, aquests dipòsits o reservoris són escollits perquè han estat investits culturalment pels seus pares i altres adults que encaminen els infants a escollir-los com a tals. Malgrat això, els adults que fan una regressió com a conseqüència d'un trauma compartit trien aquells que simbòlicament estan vinculats a l'entorn que senten com a amenaçant. Per exemple, quan Gaza va caure sota l'ocupació israeliana, els palestins van començar a dur pedretes a les butxaques, còdols pintats amb els colors de la bandera palestina. Quan s'havien d'enfrontar a situacions externes humiliants posaven les mans a les butxaques per tocar aquestes pedres. Aquestes pedres havien creat una xarxa de "nosaltres" que era el suport de la identitat dels palestins que vivien a Gaza en aquell moment, cosa que diferenciava la identitat del seu grup gran de la de la israeliana.

* Fragments extrets de l'article "Las identidades individual y de grupo grande: ¿El trabajo con pacientes límite (borderline) nos ensenya algo sobre negociaciones internacionales?", publicat a la Revista de Psicoterapia Analítica Grupal, nº 5, 2009.