Reduint la distància entre enemics (Vamik Volkan)*

Normalment, en temps de pau, les persones acostumen a prestar atenció als afers propis, a nosaltres mateixes, a les famílies pròpies, als parents, als grups socials a què pertanyen, al veïnat, a les organitzacions professionals, a les escoles, als clubs socials, esportius o polítics, locals o nacionals. Però quan el grup gran se sent humiliat o ferit per "altres" que són identificats com a individus que pertanyen a un altre grup gran, la població atacada abandona les seves preocupacions rutinàries i es capfica en la reparació, protecció i manteniment de la identitat del grup gran. Tal com ens passa a les persones —que normalment no som conscients de la nostra respiració i que, així que ens trobem en una habitació plena de fum de tabac o contraiem una pneumònia, comencem a ser conscients de cadascuna de les nostres respiracions—, de manera semblant, quan un grup gran és pressionat i la seva identitat està ferida o amenaçada, tant la gent que pertany a aquest grup com les persones que participen a les taules de negociació i s'enfronten als representants del grup enemic, acaben sent molt conscients del seu "ésser ells" i de manera ràpida i definitiva separen la identitat del grup gran a què pertanyen de la de l'"altre", de la del "grup enemic".

Al llarg dels darrers trenta anys he estat present en els diàlegs no oficials entre representants destacats que s'han anat organitzant al llarg de molts anys entre àrabs i israelians, americans i soviètics, russos i estonians, serbis i croates, georgians i ossets del sud, turcs i grecs, i turcs i armenis, amb el desig d'aconseguir una comprensió mútua i amb l'esperança d'arribar a "punts de trobada" per dissenyar estratègies i accions per a una coexistència pacífica. He visitat també molts camps de refugiats i m'he reunit amb líders polítics de molts països o grups grans com ara Mikhaïl Gorbatxov, Jimmy Carter, Rauf Denktas, Arnol Rüïtel, Iàssir Arafat, Olesegun Obasanjo i Abdullah Gül.

L'any passat vaig començar un nou projecte amb Lord John Alderdice, antic líder de l'Aliance Partie d'Irlanda del Nord i antic portaveu de l'Assemblea del Nord d'Irlanda que també és psiquiatra i psicoanalista. Vam reunir representants dels Emirats Àrabs, Àustria, Índia, Iran, Israel, Jordània, Rússia, Turquia, Regne Unit i Estats Units per comprendre el món després de l'11 de setembre de 2001 i, en particular, l'estudi de la distància entre el món Islàmic i Occident. Tant en aquest com en altres projectes en els quals m'he implicat (Volkan 1988, 1997, 2004, 2006 a), els participants, com a portaveus de les identitats dels seus grups grans, van acabar preocupats per qüestions relatives a la identitat dels grups grans. En els llocs on viuen refugiats o persones desplaçades, constantment es fa al·lusió a la identitat del grup gran al qual pertanyen. Això també ho he vist en els líders polítics en temps de conflicte internacional. Escoltant els diàlegs en què s'esmenten els representants de l'enemic, les persones desubicades i els líders polítics, he après bastant sobre la identitat del grup gran, sobre la psicologia dels grups grans en general i què succeeix quan es fan esforços per reduir la distància psicològica entre els representants de grups enemics.

Winnicott (1963, 1969) va conceptualitzar el món sociològic com si es tractés de milions de persones superposades unes damunt les altres. La seva creença que la majoria dels individus eren persones no integrades el va portar a examinar les divisions polítiques. Va suggerir que la major part del que denominem civilització pot arribar a ser impossible en els límits entre els grups grans. Va comparar Berlín, que llavors estava dividida, amb aquest diagrama del cercle amb una línia a través del seu centre que representa la persona integrada.

Winnicott va subratllar que algunes divisions polítiques, com ara la frontera existent entre Anglaterra i Escòcia, poden ser mirades en terminologia geogràfica u orogràfica. Però el mur de Berlín és alguna cosa desagradable i feta pels humans i no es pot associar amb la idea de "bellesa", des del nostre punt de vista i del nostre coneixement, ja que en els anys seixanta no hi va haver cap guerra sense aquest mur. Malgrat això, Winnicott va considerar un aspecte positiu respecte al mur de Berlín. Va suggerir que una línia entre dues forces oposades "en el pitjor dels casos posposa el conflicte i, en el millor, manté les forces oposades allunyades entre sí durant llargs períodes de temps de manera que les persones poden buscar i perseguir l'art de la pau. Les arts de la pau pertanyen als èxits temporals de la línia divisòria entre dues forces oposades; la calma entre els temps durant els quals els murs han deixat de segregar el que és bo del que és dolent (Winnicott, 1969: 224). Si hi ha ansietat i regressió en un grup gran en conflicte amb un altre, una línia senzilla entre tots dos no és suficient per protegir les identitats dels antagonistes. Necessiten defensar-se davant de qualsevol possibilitat d'influència mútua.

La psicologia del grup gran ateny sobretot a una necessitat compartida de reparar, protegir i mantenir la identitat del grup gran. Milers o milions de persones, sense ser-ne conscients, tenen assignades aquestes tasques i responen conseqüentment a les relacions ètniques, religioses, ideològiques i internacionals. Si un grup estranger i de manera deliberada, avergonyeix, humilia i destrueix les vides d'un nombre de persones a resultes de ser, per exemple, de la part nord d'un país, altres persones que es troben al sud d'aquest país però que pertanyen a aquesta mateixa zona i per tant tenen els mateixos trets d'identitat també sentiran dolor i ràbia. El grup gran connecta les persones a través de llaços emocionals independentment d'on visquin. Les influències i les conseqüències dels traumes causats per "altres" que pertanyen a un altre grup gran no tenen a veure o no es limiten al fet d'estar en una regió (Volkan, 1988, 2006 a). L' "escissió" a Israel durant la segona guerra a Líbia, en què el Nord del país patia mentre la resta seguia amb la rutina diària en un entorn on els negocis es desenvolupaven amb naturalitat, sembla contradir la idea que l'espant i la ràbia és quelcom compartit per tots els que pertanyen a la identitat del mateix grup gran. Aquesta "escissió" a Israel va ser possible perquè, per damunt de tot, els israelians d'arreu comparteixen greuges crònics en els seus trets identitaris com a grup gran.

Quan la identitat d'un grup gran se sent humiliada o amenaçada, la gent que pertany a aquesta identitat psicològica troba d'allò més normal humiliar, perseguir i matar les persones que pertanyen a aquest grup enemic sense que els tremoli el pols. Utilitzen l'agressió com a mitjà per reparar, protegir i mantenir la identitat del seu grup gran. Si les persones que pertanyen al grup perseguit se senten desprotegides admetran, en aquest cas, compartir un tolerat o forçat masoquisme per, de nou, mantenir la identitat del grup gran. Aquest concepte abstracte, el de la identitat del grup gran, acaba sent la força central que determina i influeix en les relacions internacionals.

En el dia a dia, la major part dels membres del grup gran segueixen inconscientment dos principis inalterables i entrellaçats (Volkan, 1998, 1997, 1999a, 2006a), principis que poden aflorar a la consciència si els "altres" els humilien o amenacen en nom de la identitat del grup gran propi. El primer d'aquests principis l'anomeno de "manteniment de la no similitud". Un grup gran no ha de ser igual ni assemblar-se a aquell grup gran veí percebut com a enemic. Tot i que normalment els grups grans antagonistes tenen diferències importants quant a religió, llengua i passat històric i mitològic, les "diferències menors" entre ells poden acabar sent els principals problemes que els porta a funestes i fatals conseqüències. Fa molt temps, Freud (1921, 1930) va percebre diferències menors entre grups petits i grans, però no va estudiar les seves conseqüències mortals en les relacions internacionals. Quan els grans grups fan una regressió, es percep com a inacceptable qualsevol senyal de similitud, fins i tot de tipus inconscient; per tant, les diferències menors són elevades a nivell de gran importància per protegir la no similitud. Els grangers greco-xipriotes feien servir la mateixa indumentària (camisa i pantalons negres, folgats) que els turco-xipriotes. Els grecs es van posar una faixa negra o blava al voltant de la cintura i els turcs, vermella. Durant el creixement de les hostilitats, la diferència del color de la faixa va acabar essent un motiu de vida o mort (Volkan, 1979). Donald Horowitz (1985) va informar que el 1958 les multituds senegaleses perseguiren metòdicament només aquells homes que portaven arracades a les orelles i que duien camises damunt del "vertis". Davant la manca d'elements diferenciadors tals com el color de la pell o altres característiques similars, aquestes peces de roba identificaven la gent com a Tamils enemics. Thomas Butler (1993) va escriure sobre com a l'antiga Iugoslàvia les diferències en la pronuncia de determinades paraules pels Croates o Serbis s'incrementaven quan augmentava l'antagonisme entre els dos grups. Quan "les diferències menors" entre antagonistes es converteixen en problemes cabdals és quan ens encaminem a fatals conseqüències i quan reconeixem l'existència del principi del "manteniment de la no similitud".

Un altre principi inalterable en les relacions del grup gran i intercalat amb el primer reflecteix la necessitat de mantenir una frontera psicològica, una separació o un espai tangible entre els grups que es troben en conflicte. Encara que la demarcació i manteniment de fronteres físiques ha estat sempre vital, i especialment en els temps moderns, pel que fa referència a les relacions internacionals entre grups grans un examen detallat ens indica que és bastant més important tenir una frontera psíquica efectiva que simplement una de física. El 1986, quan es van incrementar les tensions entre els israelians i els jordans, vaig visitar el pont Allenby sobre el riu Jordà que separa els dos països. Hi havia, damunt del pont, molts camions abandonats: no tenien portes o els faltava la coberta del capó i fins i tot tenien la tapisseria que havia estat arrencada per trobar-hi racons on amagar-hi coses per al contraban. Els oficials israelians de duanes van dedicar moltes hores a apartar aquests vehicles i posar-los junts per assegurar-se que no hi hagués contraban a través del Jordà. Com una precaució més i de manera rutinària, els israelians escombraven un camí de terra per detectar petjades de persones que haguessin intentat de creuar el riu. Cal remarcar que, al llarg de la frontera s'havia col·locat un dispositiu de vigilància electrònica molt sofisticat: el camp i la frontera natural del riu Jordà havien estat minats. Fins i tot si existia una justificació per a aquest tipus de precaucions extres, és molt més acceptable la idea que tot aquest conjunt d'activitats militars buscaven també l'establiment d'una frontera psicològica entrellaçada amb la física i que sorgia dels rituals que havien creat per desenvolupar una separació psicològica entre els dos països.

Després de l'11 de setembre de 2001, cada viatger que es fixi en la psicologia del grup gran, ha d'estar a l'aguait de com les fronteres físiques i legals també simbolitzen la identitat del grup gran que proporciona un enorme paraigua protector de la gent que hi pertany. A Europa, els immigrants procedents d'Orient Mitjà, d'Àfrica i d'Europa de l'Est, reactiven la sensibilitat psicològica dels elements de frontera dels grups grans. Quan les demarcacions físiques que estaven clares es comencen a percebre com a ambigües o indistintes, els elements psicològics relacionats amb els límits també es debiliten i es pot estendre una ansietat compartida.

Aquests dos principis —el del manteniment de la no similitud i el de la psicologia dels límits— influeixen en les relacions internacionals, especialment en les taules de negociació. He observat que un dels moments més perillosos en els quals les negociacions diplomàtiques poden col·lapsar és quan les parts oposades normalment amb l'ajuda d'una tercera part "neutral", comencen a apropar-se per aconseguir un major grau d'acord. Aquest "apropament" de totes dues parts, amenaça de manera inconscient, els dos principis mencionats anteriorment. L'ansietat sobre el dany a la identitat del grup gran s'incrementa i això pot portar a un col·lapse en les negociacions, quan paradoxalment s'ha dut a terme una feina àrdua i quan uns s'han apropat als altres i s'han aconseguit acords.

En el procés d'una anàlisi personal (...), els psicoanalistes saben que existeix l'ansietat i altres sentiments problemàtics quan una persona amb una organització límit de la personalitat s'apropa a una experiència de conjuntura crucial. Si els psicoanalistes participen en un equip de resolució de conflictes relacionats amb grups grans, estaran emocionalment i intel·lectualment més preparats per donar resposta davant d'emocions similars quan apareguin en el moment en què els grups oposats facin esforços per aconseguir una aproximació. El coneixement dels dos principis descrits anteriorment ajudarà a la tercera part implicada en les negociacions, que és "neutral" i psicoanalíticament formada, a introduir estratègies que informaran a les parts oposades de la següent manera: arribar a un acord i firmar un document no significa que es perdin els límits que separen a cadascun dels grups grans amb la seva identitat corresponent o que es trobin davant la possibilitat d'acabar essent com ells. Quan s'assoleix un mutu acord formal en un aspecte difícil, cada una de les parts manté la identitat pròpia.

Els negociadors enemics es troben davant la mateixa situació que els individus amb una organització límit de la personalitat que s'imaginen perdent imatges "bones" de si mateixos i d'objectes quan tracten de reduir la distància entre les identitats del grup gran, la "bona" i la "dolenta", en les negociacions que emprenen per a una coexistència pacífica. Els negociadors s'angoixen pel temor que la seva identitat de grup gran quedi contaminada per la que està investida en la seva ment i, sovint en la realitat, d'una terrible agressió. La possibilitat que en arribar a un acord la seva identitat "bona" de grup gran acabi sent "dolenta" és un fet psicològicament perillós. L'equip de facilitadors que inclou psicoanalistes n'ha de ser conscient. A més, l'ansietat davant del fet de superar la distància existent entre els representants enemics a causa de la "mescla" de les identitats dels grups grans es complica pel fet que, sense saber-ho ells, i fins i tot abans que es duguessin a terme les negociacions, això ja succeís entre els grups grans en conflicte.

Mentre que per al grup gran és molt amenaçador perdre la frontera psicològica i veure com es contamina la pròpia identitat per la de l'enemic, en situacions en les quals el conflicte entre dos grups grans acaba sent calent, mortal o crònic, paradoxalment, els enemics acaben aconseguint un cert grau de similitud. Aquest procés és rebutjat vehementment des d'un pla conscient. En la base d'aquesta paradoxa hi trobem el fet que els grups grans enemics ho són tant d'una manera real com fantasiejada (Stein, 1990). Són reals si s'han humiliat i matat persones de l'altre grup en nom de la identitat. Però també són fantasiejats perquè són reservoris dels aspectes no desitjats, externalitzats pel primer grup gran, com a conseqüència d'un procés compartit que s'inicia en la infantesa quan es van establir els reservoris d'elements externalitzats a conseqüència de la regressió del grup gran, on els membres adults fan el mateix que fan els infants: crear blancs possibles d'externalització.

En conflictes internacionals que són calents, mortals o crònics, els reservoris possibles no són sempre indelebles, efectius i a una distància "a l'abast". Les externalitzacions i projeccions que el grup gran posa en aquests reservoris vessen i acaben contaminant-se. Conseqüentment, i parlant de manera psicològica, tots dos grups acaben sent iguals en certa mesura. Al-Qaida va dividir el món en dues categories. Després de l'11 de setembre, els Estats Units van fer el mateix: l' "estàs de part meva o de l'altre" va acabar sent la doctrina política. Idees com les de "xoc de civilitzacions" o en aquest cas "xoc de religions", de manera directa o indirecta, eren les que se sostenien en tots dos grups grans. Els dissidents existien, per descomptat, però no podien canviar els sentiments bàsics compartits en el grup gran a no ser que s'haguessin congregat un nombre suficient de persones i constituït en una força política.

Quan parlo del fet que els enemics acaben assemblant-se em refereixo als moviments psicològics compartits i no als mètodes reals emprats per cadascun dels grups implicats en l'enfrontament o en situacions bèl·liques. Un pot matar mitjançant actes de terrorisme i l'altre mitjançant procediments "legals" o denominats "civilitzats". Molts factors tals com circumstàncies històriques, reactivació de victimismes passats, els sistemes polítics existents, el poder militar, la tecnologia, l'economia i, el més important, el grau de regressió del grup gran i l'organització de la personalitat del líder polític pot fer que un grup deshumanitzi l'altre i que exerceixi una terrible crueltat tant per mitjans "civilitzats" com "bàrbars".

En un altre lloc (Volkan, 2004, 2009), he descrit com la personalitat del líder polític juga un rol crucial per inflamar o temperar el procés pel qual un grup gran acaba sent com el grup enemic. Si el líder és capaç d'explicar als seus seguidors fins on arriba la realitat de l'enemic i a partir d'on comença la fantasia sobre ell, això contribueix a atenuarel procés d'assemblar-se a l'enemic. Si el líder no proporciona un bon diagnòstic de la realitat, cosa que voldria dir una comprensió de la "realitat psíquica" del grup gran enemic, i no fa cap esforç per respondre'l de manera humana i no destructiva, els perills es magnifiquen i la regressió es manté.

Els membres d'un grup en conflicte poden intentar definir la seva identitat de grup gran a través de l'externalització en l'enemic de parts no desitjades d'ells mateixos, projectant els seus pensaments no desitjats, els seus afectes i les percepcions de la mateixa manera que els pacients amb una primitiva organització de la personalitat. Per exemple, no som nosaltres sinó ells els que generen els problemes. Sovint les externalitzacions i les projeccions sobre el grup gran oposat reflecteix clarament la rígida posició dicotòmica del "nosaltres" i l' "ells": nosaltres som els "bons" i ells són els "dolents". Aquests mecanismes també atenyen a les relacions entre els representants de tos dos grups, complicant-les, de manera similar al mecanisme d'identificació projectiva (Klein, 1946) que els psicoanalistes detectem en els pacients individuals i, sobretot, en aquells pacients amb una organització límit de la personalitat. Quan es manté un diàleg, els representants d'un dels grups grans pot externalitzar imatges del si mateix i dels objectes i projectar sobre els representants de l'altre els propis desitjos sobre com haurien de pensar, sentir o comportar-se les persones d'aquest altre grup. El primer equip identifica, llavors, que l'altre acull aquestes externalitzacions i projeccions —l'altre és percebut com que realment actua d'acord amb les seves expectatives—. Efectivament, un dels equips es converteix en el "portaveu" de l'altre i, en tant que aquest procés s'esdevé en un pla inconscient, el primer equip realment creu en els seus comentaris sobre l'enemic. Tot i amb això, la "relació" resultant no és real, ja que es basa només en el procés d'una de les parts. L'equip de facilitadors amb entrenament psicoanalític interpreta o interfereix en el desenvolupament de la identificació projectiva, ja que si acaba desenvolupant-se, la realitat de les percepcions quedarà compromesa.

Durant les negociacions, els facilitadors han de trobar mètodes que no condueixin a la controvèrsia per examinar de manera oberta el concepte de grup gran (...), per poder conceptualitzar i desenvolupar oportunitats que permetin respostes diferents més enllà de les de tipus destructiu. Els facilitadors, en lloc de suggerir o "forçar" els negociadors contraris a ignorar les amenaces a la identitat dels seus grups grans, han d'intentar disminuir l'escletxa existent entre els grups enemics però no eliminar-la. Quan comença a haver-hi una certa empatia en la comunicació, els equips oposats comencen a experimentar un cer apropament. Però aquesta proximitat és seguida d'un sobtat allunyament entre ells que posteriorment condueix a un nou apropament. Aquest patró de funcionament es repeteix nombroses vegades. El comparo amb tocar l'acordió —s'apropen els dos extrems per separar-se tot seguit (Volkan, 1988, 2006a)—. La distància inicial no deixa de ser una maniobra defensiva amb la finalitat de mantenir les actituds i els sentiments sota control, fins que, si els oponents arriben a estar junts, els podríem fer mal —al menys en la fantasia— o, al seu torn, tornar a ser objecte de represàlies. Quan els negociadors de grans grups en conflicte es tanquen en una habitació, tots junts, per compartir esforços conscients per aconseguir la pau, han de rebutjar, en algunes ocasions, els seus sentiments agressius ja que estan dissenyant junts un tipus d'unió il·lusòria. Quan això comença a ser opressiu se sent com a perillós i el distanciament torna a produir-se. Les discussions més realistes tenen lloc un cop l'equip de facilitadors ha acceptat el joc de l'acordió durant una estona, fins que la unió o distanciament no arria a ser tan extrema.

De fet, els professionals de la "resolució de conflictes" internacionals poden fer mal si pretenen suprimir les diferències entre les identitats dels grups grans de manera ràpida o si se centren en la cerca de les "disculpes" o animen que es demani "perdó" de manera excessivament precipitada quan el que cal és buscar la coexistència. Conceptes com ara "disculpes" o "perdó" només són descriptius i no han d'emmascarar la necessitat de compartir un procés psicològic que respecti els principis de les interaccions entre els grups grans i la necessitat de solucions a les resistències compartides abans que es trobin solucions adaptatives (Volkan, 2006 b). Fins i tot abans de la unificació alemanya, l'esperit de la qual no era tant desenvolupar una coexistència entre les dues Alemanyes sinó el fet d'evolucionar en una absorció entre elles, les estratègies polítiques i socials que es van dissenyar per aconseguir-ho només van ser exitoses mitjançant una adaptació gradual. El perdó i les disculpes poden tenir lloc després de poder compartir sentiments de remordiment, culpa i depressió en una evolució compartida del procés de dol.

Ara examinaré com podem aplicar allò que com a psicoanalistes aprenem de l'observació i els sosteniment dels processos de recuperació d'un pacient amb una personalitat límit amb un quadre de culpa, depressió o dol en el procés d'apropar els grups grans enfrontats. Els grups grans estan formats per persones, per tant, els processos del grup gran reflecteixen la psicologia individual. Tot i així, un grup gran no es un organisme viu que té un cervell. En conseqüència, quan els membres del grup gran comencen a utilitzar el mateix mecanisme mental, fa la impressió que s'estableix un vida pròpia que pren forma de procés social i polític. En aquest capítol m'he referit poques vegades a la "regressió" en els grups grans. Prenc aquest terme de la psicologia individual ja que no he trobat, ara per ara, cap altre que descrigui millor el procés pel qual un grup gran "retrocedeix" a nivells anteriors del seu desenvolupament psíquic com a resposta defensiva davant l'ansietat compartida provocada per les amenaces a la identitat d'aquest grup gran. En primer lloc és difícil imaginar que un grup gran tingui el seu propi desenvolupament psíquic. L'element més proper a la idea que un grup gran tingui un desenvolupament psíquic és la seva història normalment mitificada i la de com "va néixer" aquest grup. De fet, quan un grup gran va cap enrere, reactiva certes representacions mentals compartides de la seva història que poden remetre'ns a diversos segles enrere, i que denomino "glòries escollides" i "traumes escollits" (Volkan, 1999 a, 2004, 2006 a). Estan vinculades amb les dificultats d'aquest grup gran per dur a terme el dol, tenir sentiments compartits de culpa i de depressió i que són activats quan els representants del grup gran enemic estan involucrats en les negociacions.

Els grups grans celebren el seu dia de la independència o tenen records de fets i d'herois les representacions mentals dels quals inclouen els sentiments compartits d'èxit o triomf entre els membres del grup. Tals fets i els herois vinculats a ells acaben sent molt mitificats amb el pas del temps. Aquestes representacions acaben sent amplificadors de les denominades glòries escollides. Aquestes glòries escollides es transmeten a les generacions posteriors a través de les interaccions entre pares i fills, mestres i alumnes, i a través de la participació en cerimònies rituals que recorren aquests fets exitosos. Les glòries escollides vinculen els infants del grup gran entre si i amb el propi grup, i els infants experimenten una creixent autoestima en sentir-se associats amb tals glòries passades. No és difícil entendre perquè els pares i altres adults importants o significatius transmeten aquestes representacions mentals de les glòries escollides als seus infants: és una activitat gratificant. Victòries obtingudes en guerres passades i grans èxits de naturalesa religiosa o d'ideologia política apareixen sovint com a glòries escollides. En situacions de molt d'estrès, els líders polítics reactiven la representació mental de glòries escollides i d'herois associats a elles per reforçar la identitat del grup gran. La referència d'un líder a unes glòries escollides excita els seguidors simplement pel fet d'estimular un amplificador compartit del grup gran que ja existia. Durant la primera Guerra del Golf, Saddam Hussein va fer força referències a les victòries del sultà Saladí sobre les Creuades, malgrat que l'esmentat sultà no era àrab sinó turc.

Quan les glòries escollides incrementen l'autoestima col·lectiva, els processos psicològics que hi estan implicats no són complicats ni complexos, mentre que sí que ho són el rol dels traumes escollits en el manteniment de la identitat del grup gran i la seva cohesió. És per aquesta raó que el trauma escollit és un amplificador molt més poderós per al grup gran que les glòries escollides. Un trauma escollit és una representació mental compartida d'un fet en la història del grup gran en el qual el grup va patir una pèrdua catastròfica o una humiliació, o una gran falta d'ajuda per culpa dels seus enemics. Quan els membres del grup gran són incapaços de fer el dol per aquestes pèrdues, controlar o dominar els seus sentiments depressius i donar la volta a la seva humiliació i abandonament, passen als seus fills les imatges de les seves pròpies ferides psicològiques i de les tasques que van quedar pendents com pot ser el superar la humiliació i la indefensió, així com completar, d'aquesta manera, el dol que no es va arribar a fer. Aquest procés rep el nom de "transmissió transgeneracional del trauma". (Per a una revisió del concepte de transmissió transgeneracional i sobre com els adults "dipositen" les seves imatges traumatitzades de si mateixos i objectals en les representacions de si mateixos que s'estan desenvolupant en els infants, vegeu Volkan, Ast i Greer, 2001). Totes aquestes imatges i tasques contenen referències al mateix fet històric i amb el pas dels anys, la representació d'aquests fets vincula tots els individus amb el grup gran. Per tant, la representació mental d'un fet sorgeix com el major indicador significatiu de la identitat del grup gran, com un amplificador del grup gran. Els traumes escollits s'han de diferenciar dels traumes compartits que, com en el cas de l'holocaust és quelcom prou "calent", o dels fets molt traumàtics com els que van esdevenir a Iraq o a la República de Geòrgia entre diversos grups grans. La reactivació dels traumes escollits acostuma a ser utilitzada pels líders polítics per promoure nous moviments massius del grup gran, molts dels quals malignes i mortífers. Un primer exemple d'això és la història que he documentat de com Slobodan Milošević va fer possible i va recolzar la reaparició dels traumes escollits dels servis —la respresentació mental de la batalla de Kosovo el 28 de juny de 1389— (Volkan, 1997). La reactivació dels traumes escollits alimenta les "ideologies de reivindicació històrica". Aquestes ideologies estan connectades també amb la dificultat dels grups grans en l'elaboració del dol relacionat amb pèrdues de persones, territori o prestigi com a conseqüència de la intervenció d'un enemic en nom de la identitat del grup gran. El procés d'aflicció i de dol és una resposta humana davant la pèrdua significativa psicobiològicament inevitable. Quan un ésser estimat mor, el dol ha de passar per una sèrie de fases predictibles i definides. Aquest procés individual pot ser "infectat" per vàries causes (Volkan, 1981, Volkan and Zintl, 1993) de la mateixa manera que passarà amb el dol dels grups grans com a conseqüència de pèrdues causades per accions d'un altre grup gran i que es mostra en diversos nivells socials i polítics. Per exemple, la ideologia política de l'"irredemptisme" —un sentiment compartit de reivindicacions històriques que busquen la recuperació d'allò que es va perdre— pot sorgir subtilment i lentament reflectint una complicació en el procés de dol del grup gran i un intent de negar les pèrdues i recuperar-les. Això és el que els grecs anomenen una "megalo idea". Les ideologies polítiques d'aquesta mena poden durar segles i poden desaparèixer i reaparèixer quan les circumstàncies històriques canvien, influint d'aquesta manera en les relacions internacionals. Els esforços diplomàtics poden arribar a ser molt difícils de sostenir a causa de la reactivació d'un trauma escollit acompanyada de la ideologia reivindicativa i dels seus afectes, fantasies, desitjos i defenses associades que generen el "temps de col·lapse". Això magnifica la imatge habitual dels enemics i dels conflictes (Volkan and Itzkowitz, 1994).

Quan els representants enemics s'apleguen en una sèrie de diàlegs, els facilitadors s'adonaran de com ocasionalment les glòries i els traumes escollits, amb els estats emocionals associats, les ideologies reivindicatives i el col·lapse del temps, contaminen el procés negociador. Els representants competiran intentant d'il·lustrar quins traumes escollits —normalment associats a determinades glòries— són més importants o pitjors que els de l'altre grup. El negociador no pot ordenar als representants que oblidin el passat i se centrin en el present. Els afectes i les idees no desapareixen pel fet que algú ho indiqui. En un procés de negociació orientat psicoanalíticament, els facilitadors recorren a estratègies per a l'absorció de les emocions associades als traumes escollits i indiquen quins traumes i glòries són els marcadors més significatius per a la identitat del grup gran. Acaben sent models d'identificació a través de la comprensió empàtica de la dificultat de l' "altre" en el procés de dol. Això aporta normalitat en els processos de dol entre els representants de grups oposats davant de les seves pèrdues —de persones, terra o prestigi— durant el conflicte present, la separació de les queixes passades reals o fantasiejades dels fets reals actuals, possibiltant unes negociacions més realistes.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

- BUTLER, T. (1993): "Yugoslavia mon amour." Mind and Human Interaction, 4: 120-128.

- FREUD, S. (1921): "Group psychology and the analysis of the ego." Standard Edition, 18: 63-143.

- FREUD, S. (1930): "Civilization and its discontents. Standard Edition, 21: 59-145.

- HOROWITZ, D. L. (1985): Ethnic Groups in Conflict, Berkeley: University of California Press.

- KLEIN, M. (1946): "Notes on some schizoid mechanism." International Journal of Psycho-Analysis, 27: 99-110.

- STEIN, H. F. (1990): "International and group milieu of ethnicity: Identifying generic group dynamic issues." Canadian Review of Studies of Nationalism, 17: 107-130.

- VOLKAN, V. D. (1979): Cyprus - War and Adaptation: A Psichoanalytic History of Two Ethnic Groups in Conflict, Charlottesville: University Press of Virginia.

- VOLKAN, V. D. (1981): Linking Objects and Linking Phenomena. New York : International Universities Press.

- VOLKAN, V. D. (1988): The Need to Have Enemies and Allies: From Clinical Practice to International Relationships, Northvale, NJ: Jason Aronson.

- VOLKAN, V. D. (1997): Bloodlines: From Ethnic Pride to Ethnic Terrorism. New York: Farrar, Straus & Giroux.

- VOLKAN, V. D. (1999 a): "The Tree Model: A comprehensive psichopolitical approach to unofficial diplomacy and the reduction of ethnic tension." Mind and Human Interaction, 10: 142-210.

- VOLKAN, V. D. (1999 b): "Psychoanalysis and diplomacy Part III: Potencials for and obstacles against collaboration of ethnic tension." Journal of Applaied Psichoanalytic Studies, 1:305-318.

- VOLKAN, V. D. (2004): Blind Trust: Large Groups and Their Leaders in Times of Crises and Terror, Charlottesville, VA: Pitchstone Publishing.

- VOLKAN, V. D. (2006 a): Killing in the Name of Identity: A Study of Bloody Conflicts, Charlottesville, VA: Pitchstone Publishing.

- VOLKAN, V. D. (2006 b): "What some monuments tell us about mourning and forgiveness?" A Taking Wrongs Seriously: Apologies and Reconciliation, ed. E. Barkin and A. Karn, pp. 115-131, Stanford, CA: Stanford University Press.

- VOLKAN, V. D., (2009): Some psychoanalytic views on leaders with narcissistic personality organization and their roles in large-group processes. In Leadership in a Changing Worls: Dynamic Perspectives on Groups and Their Leaders, eds. R. H. Klein, C. A. Rice and V. L. Schermer, pp. 67-89, New York: Lexington.

- VOLKAN, AST, i GREER, W. (2001): The Third Reich in the Unconscious: Transgenerational Transmission and its Consequences. New York, Brunner-Routlege.

- VOLKAN, V. D. i ITZKOWITZ, N. (1994): Turks and Greeks: Neighbours in Conflict, Cambridgeshire, England: Eofhen Pres.

- VOLKAN, V. D. and ZINTL, E. (1993): Life After Loss: Lessons of Grief, New York

- WINNICOTT (1963): "The value of depression". A D.W. Winnicott: Home is Where We Start From, ed. C. Winnicott, R. Shepherd and M. Davis. pp. 74-90, New York: W.W. Norton, 1986.

- WINNICOTT (1969): "Berlin walls". A D.W. Winnicott: Home is Where We Start From, ed. C. Winnicott, R. Shepherd and M. Davis. pp. 221-227, New York: W.W. Norton, 1986.

* Extret de l'article "Las identidades individual y de grupo grande: ¿El trabajo con pacientes límite (borderline) nos ensenya algo sobre negociaciones internacionales?", publicat a la Revista de Psicoterapia Analítica Grupal, nº 5, 2009.