​Espais de Pensament​.

El  desenvolupament  de  les  persones  en  el  dinamisme social.

​

​

Una revisió de l’obra “Què passa als grups” (R. D. Hinshelwood) des de la filosofia moral i la teoria social.

​

Com se sap en psicoanàlisi, el flux transferencial és el que possibilita les relacions personals i grupals. Penetrant en aquest concepte des de la mateixa teoria psicoanalítica, podem comprendre’l com una propietat adaptativa entre el món intern de l’individu i l’extern, que es basa en la projecció de l’objecte intern al corresponent extern i la posterior introjecció dels elements definicionals abstrets de la resposta d’aquest objecte extern, el que, donant-­‐se amb un marge de variació entre el que s’ha projectat i el que s’introjecta a partir de la resposta de l’objecte extern, permet una adaptació de l’individu respecte als altres i a l’entorn en general mitjançant la constant adaptació del seu món intern a les exigències de l’extern (el principi de realitat de Freud). Cal afegir la importància del concepte de dramatització, que implica l’actuació conductual de les projeccions, de tal manera que, sense una consciència ni una concepció racional del que passa, les projeccions són transferències que l’interlocutor introjecta també directament, sense una verbalització que permeti elaborar degudament els fets –sobre el concepte de consciència aplicat a aquest altre de dramatització, hi anirem aprofundint al llarg del text.

Tenint en compte aquests principis funcionals de la ment, passarem a examinar alguns fenòmens de les relacions grupals exposats per Hinshelwood a l’obra en la que es basa aquest article i de modalitats relacionals socials, a fi d’intentar comprendre les relacions humanes des de diverses perspectives analítiques i interpretatives.

En el segon capítol, Hinshelwood planteja el concepte de mutació d’hostilitats (p.29), en el que hi planteja, dins de l’àmbit de les organitzacions de salut mental, sis formes de relació projectiva, algunes de les quals crec important descriure breument, a fi d’estudiar-­‐les com a formes de relació social molt usuals en tots els àmbits de convivència:

-­‐ En el cas a, la plantilla és acusada de tirana per part d’alguns pacients que se senten excessivament pressionats pels membres d’aquesta.

En aquest cas, sembla que la sensació de desorientació general va generar una ansietat persecutòria en els pacients, una dels quals va dramatitzar aquesta desorientació parlant desenfrenadament i sense direccionalitat, mostrant-­‐se insistent i irremeiablement desconsolada.

Inicialment, el que podem observar és com la desorientació de les persones afectades patològicament pren molta força en el món intern d’aquestes quan en reconeixen el més mínim símptoma en l’equip terapèutic, del que n’esperen una funció materna d’adequada contenció i una contratransferència que faciliti la deguda elaboració dels conflictes (la funció alfa de Bion). La desorientació de la plantilla, doncs, genera una petició insistent i pretensiosament instisfacible – que és un mode radical d’insistència-­‐ en la pacient que més por té precisament de la manca d’ordre en un entorn en el que hi espera veure el sosteniment estructurant del seu fràgil i desestructurat món intern, com el bebè que plora desconsoladament i desespera a la mare incapaç de contenir i retornar aquestes peticions a fi de facilitar al nadó una elaboració de la circumstància.

Què dir-­‐ne d’aquest tipus de situació en l’àmbit social en general? I sota avaluació ètica?

La situació social i política que vivim és ben anàloga a la d’aquest desànim general i actitud projectiva per part de la població, així com de la manca de capacitat de contenció per part del poder polític, el que resulta en una situació desesperant de desorientació general, en la que no hi ha cap mena d’elaboració dels fets.

Una població desfavorida que, al llarg del temps de bonança ha anat desenvolupant una dependència de l’Estat, qui un mal dia, de cop i volta, la descuida i la castiga.

L’actitud projectiva regna en la nostra circumstància social, en la que la manca de responsabilitat social, de la que hi participa una gran part de la població, és projectada entre sectors que falten a aquesta responsabilitat per igual, si bé de maneres diferents, ja sigui evadint impostos, buscant el benefici econòmic més fàcil, procurant-­‐se una vida sense esforç o, directament, exercint la més plena corrupció sota l’emblema de la bandera nacional.

Tornant al text de Hinshelwood, podem veure una altra forma d’hostilitat ben habitual, com és la que en el llibre figura com a d, pacients i plantilla contra un cap de turc. En aquesta modalitat –i tal com ho observa Hinshelwood-­‐, en les ocasions en les que el cap de turc compleix amb el seu paper com a tal, sembla que hi ha en aquest una capacitat de contenció inconscient que facilita la dramatització, ja que dona la resposta adequada a les projeccions del conjunt del grup, el que implica el fet que, encara que patològicament, necessita introjectar el que se li està projectant. Aquesta modalitat de projecció d’hostilitats, doncs, crea una estructura dramatitzant que, pel precís fet de l’equilibri tensional que genera en la correspondència entre les necessitats projectives del grup i les introjectives del cap de turc, resulta sostenible i per tant constitueix una trava pel sorgiment de la necessitat de canvi que pogués incitar a la verbalització i, per tant, a la deguda elaboració terapèutica.

Aprofundint en aquest fenomen des de la teoria del coneixement, sembla que hi ha elements en el món intern que qui els projecta els pot necessitar materialitzar per diversos motius. Un d’ells la necessitat de reformular la relació de posicions obtenint-­‐ne una dominant al tenir ara el conflicte situat fora i en front d’ell, en lloc de ser dominat pel conflicte quan aquest és al seu interior. Un altre pot ser la necessitat de crear un món extern amb els conflictes del món intern de qui els projecta, a fi d’apaivagar les ansietats persecutòries –i inclús catastròfiques-­‐ que li generen les excessives diferències entre la realitat i el seu món intern, cada cop majors al no haver-­‐hi una actitud d’elaboració i, per tant, també cada cop més difícils d’assimilar mitjançant la necessitada però inexistent elaboració adaptativa.

No obstant, tot i que aquest fenomen de la projecció pugui ser fruit d’un estat patològic, necessita d’elements de l’entorn que puguin donar una mínima consistència o sentit de la realitat a la fantasia projectada, i un individu o col·∙lectiu que, també per conflictes interns, necessiti introjectar allò que se li projecta, proporciona aquesta consistència. En aquest cas, doncs, l’escenari per dramatitzar és del més adequat.

El que resultarà d’aquesta dramatització “sostenible” serà el que en Hinshelwood en denomina una deriva de la tasca, és a dir, que es dedica l’esforç i la contraposició-­‐ complementació d’opinions en una labor desviada de la necessària per elaborar els conflictes que realment donen motiu a la teràpia que s’intenta portar a cap; també en paraules de Hinshelwood, seria una defensa col·∙lectiva (p.62) basada en el desplaçament.

Situant-­‐nos ara en la perspectiva social en general, podem veure avui dia moltes maneres de derivació de la tasca en els esforços per l’avenç i la resolució de problemes socials. És destacable el creixement de la ultradreta en alguns països occidentals, una ultradreta que acostuma a fonamentar la problemàtica social en el racisme, el que és una clara prova de que, en front a la complexitat que presenta la definició dels problemes econòmics i culturals a través d’un anàlisi racional i casuístic, en el que les causes podrien anar des de l’evasió d’impostos de molts empresaris a un mal us dels serveis públics que fan moltes persones, se selecciona un col·∙lectiu fàcil de reconèixer i definir i s’hi desplacen totes les causes dels problemes socials.

El mencionat anàlisi rigorós que s’hauria de dur a terme en una elaboració adequada dels problemes socials genera ansietats persecutòries, ja que si es busquen les causes en conductes inadequades de persones comuns, un mateix pot ser en alguna mesura o aspecte inculpat. Per exemple, qui rebutgi l’especulació haurà de guardar-­‐se de no estar cobrant cap lloguer, o qui condemni el diner negre de molts polítics a paradisos fiscals haurà de guardar-­‐se de fer facturetes en negre com a autònom o pagar-­‐ne en negre com a client per estalviar l’IVA. En una problemàtica tant complexa, en la que molt bona part de la població hi està en alguna mesura o aspecte implicada, esdevé interessant una projecció de tots els mals en algun col·∙lectiu fàcilment distingible i del que el crític se’n pugui demostrar no pertanyent amb facilitat i seguretat, i la immigració, que parla un idioma o dialecte clarament diferenciable, que té un color de pell a simple vista detectable com a diferent, etc. constitueix un objectiu molt adequat per aquestes projeccions.

Per altre banda, poden haver col·∙lectius als qui aquestes projeccions els permetin reforçar la seva identitat, facilitant això una introjecció d’aquesta culpa, que concedeix indirectament la posició de víctima que s’ha d’enfortir pel seu cantó per protegir-­‐se de la desgraciada posició que pateix. Evidentment, com ja hem mencionat en línies anteriors, l’objecte de les projeccions ha de complir en certa mesura o aspectes amb el que se li projecta, ja que sinó es tractaria d’un deliri paranoic. En l’exemple dels immigrants del que estem parlant, ha de ser cert que n’hi hagi que facin un ús indegut dels serveis socials, per exemple, per poder-­‐los projectar de manera absoluta tota la problemàtica dels serveis socials; del contrari, el principi de realitat podria resultar excessivament coartant i per tant ansiogen.

És el que Hinshelwood anomena polarització de rols (p.60)

En aquests casos, la integració d’aquests col·∙lectius marginats o assenyalats com a absoluts culpables –o en altres paraules, l’adequada elaboració dels problemes socials-­‐ es pot fer molt difícil , justament per l’equilibri de tensions que s’estructura en aquesta relació entre qui persegueix i qui és perseguit de la que hem parlat més amunt.

En el capítol 7, sobre el règim i l’individu, també hi trobem alguns punts molt interessants. El constitucionalista burocràtic (p.87) és un perfil que denota també una desorientació que pot implicar ansietat catastròfica pel fet de sentir, pel motiu que sigui, la seva integritat o el seu món intern fragmentats; però també pot donar-­‐se a causa d’ansietats persecutòries causades per un principi de realitat excessivament contrastant amb les projeccions de l’individu: una organització que és excessivament lluny de respondre concordantment a les projeccions de qui la dirigeix o en té cura, pot generar en  aquest  ansietats  que  el  portin  a  buscar  un  organitzador-­‐assessor  d’organització

impersonal, al que no se li pugui rebatre res ni pugui ser receptor de projeccions de culpa: la normativa.

En la normativa, l’orientador desorientat hi troba una eina que, tot i que tosca i sovint inadequadament, dota a la comunitat d’una mínima estructura definida.

Què dir-­‐ne d’aquesta postura en les actuals institucions de poder? Absurds enduriments d’algunes lleis, com és el cas de la llei mordassa, que en cap cas incideix en les verdaderes causes dels problemes socials, en són exemples ben il·∙lustratius. Si hi ha manifestacions de les que sovint en sorgeixen aldarulls, es busca la solució en collar fort les femelles de les lleis respectives a les manifestacions, en lloc de buscar el problema que causa aquestes manifestacions, que és, per exemple, la pobresa.

Els governants, desorientats davant d’una situació desbordant, en front a la qual no se’ls acut o són incapaços de plantejar i acceptar amb honestedat cap idea mínimament propera al que pogués ser una solució real, opten per establir normes que sufoquin aparentment els problemes reprimint les seves conseqüències, conseqüències com són les manifestacions, ja que l’abordament del problema social de la pobresa implica no tant una labor complicada com una simple autocrítica per part dels governants, que resulta ansiògena al dirigent fracassat, embegut en un profund egoisme segurament fruit, en bona mesura, de la mateixa manca d’integritat de la que se’n segueix la seva manca de diligència com a governant.

Més endavant, en el tema 9, hi trobem un concepte també molt dilucidant respecte a la problemàtica social actual: la terapeutització (p.103), que és un altre modalitat de la deriva de la tasca.

És ben sabut en l’àmbit de les teràpies grupals, que el grup –tant l’equip terapèutic com els pacients-­‐ ha de permetre el sorgiment dels problemes per la pròpia rellevància d’aquests en relació al conjunt grupal, i que una incidència excessiva o deliberadament centrada en un individu en base a l’argument justificant dels seus trets patològics, pot ser tant ansiogen per aquest com desviant de la verdadera tasca terapèutica del grup en general.

Com he exposat al principi de l’article respecte a les relacions entre col·∙lectius, l’actitud projectiva esdevé especialment problemàtica quan l’objecte de la projecció es troba en certa manera còmode amb aquesta, doncs es genera aquell equilibri tensional que, per la seva estructura en certs aspectes sòlida, serà difícil de desfer per poder seguir amb un procés terapèutic adequat.

Hinshelwood ens diu que “quan es refugien en un rol ressentit de persona abandonada, la plantilla té la temptació de continuar, amb més insistència, en el rol de la persona que ajuda”, el que implica que aquesta deriva de la tasca pot constituir un refugi en que amagar-­‐se dels verdaders conflictes a elaborar. Es tracta de problematizar en excés un conflicte o element conflictiu per tal de desplaçar-­‐hi la problematicitat general del grup  i evitar així un incòmode i laboriós sorgiment clar i explícit d’aquesta.

En la nostra actual situació socio-­‐política, en tenim un clar exemple –d’entre molts altres de base similar-­‐ en la gestió de la sanitat pública, en la que s’hi retalla constantment el pressupost amb l’argument de que és deficitària i té problemes de mala gestió. Un treball centrat en aquests conceptes solapa el fet de que la sanitat pública no hi és per a ésser directament rentable, que tenim un dels millors sistemes de sanitat

pública d’Europa i que, si de les fortunes donades a entitats bancàries i empreses precisament de dubtosa rendibilitat – quan aquestes sí hi són per ser directament rentables i la seva supervivència ha de venir garantida per aquesta virtut-­‐, el Govern n’hagués donat una ínfima part a la sanitat, aquesta s’hauria mantingut perfectament sense retallades. Posar aquest assumpte pressupostari amb claredat sobre la taula implicaria l’anàlisi i la posterior elaboració de problemes reals que el poder no vol que es tractin ni es discuteixin, ja que li resulten comprometedors.

La solució que troben, doncs, és centrar l’atenció en un problema ben secundari, avocant-­‐hi la seva labor i oferint, així, la imatge d’un Govern ben ocupat en els problemes socials, de la mateixa manera que el grup terapèutic centrat en un conflicte d’un dels integrants, treballant-­‐t’hi de valent i evitant així l’explicitació i l’elaboració d’altres conflictes potser més rellevants però també més ansiògens per al grup en general o per a qui exerceix la terapeutització.

En el tema 11, sobre moral i desmoralització, Hinshelwood analitza la imbricació que hi ha entre l’estat emocional del grup o col·∙lectiu en general i el de cada un dels seus integrants en particular.

En els grups terapèutics, precisament per la freqüent fragilitat jòica dels seus integrants, els canvis d’estat d’ànim general solen ser molt acusats per alguns pacients, el que, retroalimentativament, contribueix a una major desestabilització i una conseqüent desmoralització del grup en general, que sovint, a la desesperada, tractarà de trobar algun fonament mínimament sòlid –sigui o no prou adequat-­‐ en el que agafar-­‐se per prosseguir amb la seva tasca, el que pot resultar, especialment en el cas de no ser prou adequat, en una deriva de la tasca.

Sovint, els integrants es reclouen i tendeixen a intentar treballar per a ells mateixos unilateralment, i quan això, evidentment, no dona resultat, projecten la seva desorientació a la institució o a l’equip terapèutic adoptant una posició molt oral, en la que la conducta dominant és la demanda continuada. Aquí, en una posició esquizo-­‐ paranoide, molts membres s’aferraran fort a la institució o al grup que al mateix temps pressionen i desqualifiquen.

En el context socio-­‐polític actual hi veiem també aquests tipus de relacions desorientadores que, al decebre al votant, impliquen degradacions en els partits, els quals, a la desesperada, tracten de buscar nous arguments per convèncer a un públic cada cop més escèptic i menys implicat en la causa política.

La cada cop més freqüent i explícita presencia de socialistes milionaris i corromputs, de conservadors amb comptabilitat “b” i aficions xarones, d’arguments contradictoris i manca de correspondència entre propostes i fets, etc. han fet sorgir nous partits que han dividit a l’electorat, creant una situació encara més complicada que l’anterior, amb més incerteses, al temps que surten més i més casos de corrupció i aquest ampli catàleg de partits mostra no tenir les idees mínimament clares, en el moment en que es fan propostes de pacte d’allò més increïblement controvertit a nivell ideològic.

El votant, ja prou desorientat, comença a veure a més l’agreujant possibilitat de que el seu vot acabi servint per recolzar a un partit incompatible amb els seus ideals.

Tot aquest entramat de complicacions ètiques, organitzatives i ideològiques és el que genera aquest ambient social general de decepció, desorientació i desídia que per res contribueix a avançar cap a una situació més estable i satisfactòria.

Hinshelwood, molt encertadament, proposa els dos conceptes clau pel bon funcionament del grup: integritat i eficàcia (p.120-­‐121), la fallada dels quals serà un factor de desestabilització. L’esquema que ens proposa al respecte constitueix una sil·∙logística circular en la que el dubte i el sentiment de fracàs generen una recerca per a l’èxit omnipotent, que porta, per la desviació d’una verdadera tasca d’elaboració, a més fracàs, el que condueix a la desmoralització, que retorna al punt d’inici, que és el de dubte i sentiment de fracàs.

Hinshelwood proposa esquemes funcionals similars amb conceptes més concrets referents a diverses vies de desmoralització, però, en definitiva, ens parla del parany de la desmoralització (p.136) com a fonament de la complexitat d’aquesta situació, que és molt difícil de revertir precisament pel caràcter circular i retroalimentant dels factors desmoralitzadors.

No obstant, no hem d’oblidar que, al cap i a la fi, es tracta d’una situació conflictiva, i que el que dona sentit a l’existència dels grups terapèutics són les situacions conflictives. Per tant, l’avenç , tot i que sigui complicat i interferit de mil maneres per actituds projectives, demandes desviades o derives de la tasca en general, hauria de donar-­‐se necessàriament.

En el tema 14, Hinshelwood ens parla dels capricis de la barrera, que impliquen una àmplia diversitat de modalitats de segregacions internes entre personal terapèutic del grup, personal administratiu, personal extern de l’hospital i pacients, però també entre subgrups i coalicions entre membres de varis dels sectors assenyalats.

Una vegada més, l’actitud projectiva i la dramatització busquen formar estructures en les que els objectes de les projeccions compleixin en una mesura adequada amb les exigències de les mateixes, a fi de poder dotar de certa sostenibilitat aquestes dramatitzacions.

Respecte a la fragilitat de la integritat del grup, Hinshelwood, analitzant un exemple d’un grup d’estudiants que havent començat un treball terapèutic de grup amb bon peu acabà fragmentat, tracta d’explicar com la integritat, tot i que es mostri en aparença, pot ser molt més fràgil del que sembli si no gaudeix d’una solidesa aconseguida amb temps de dedicació a l’establiment de vincles afectius prou ben fonamentats i autèntics.

En els temps d’inestabilitat que travessa avui dia la nostra societat, podem veure com el benestar social que havíem aconseguit en temps de bonança no estava, en molts aspectes, ben consolidat, doncs quan la situació ha donat la volta, la fragmentació, en molts aspectes, de la societat ha esdevingut amb facilitat. Potser el benestar i l’ambient de respecte i consideració mútua que es respirava abans de que vinguessin mals temps era merament aparent i fonamentat en un vincle establert gràcies a les facilitats que concedia la favorable situació general, però no en una autèntica i ben madurada solidaritat i consciència social.

Aquella societat ben avinguda en l’abundància, quan han vingut mals temps, s’ha vist avocada a tractes rígids i abusius per part del poder i al debilitament de la consciència social per part també del poble; el que Hinshelwood defineix com la comunitat trencada (p.189).

Respecte al parany de la desmoralització, Hinshelwood també exposa que, en una comunitat desestabilitzada, ha d’haver-­‐hi algun element (la dimensió f (p.203-­‐212) de  la

que parla al capítol 18) que, incidint des de fora de l’estructura que manté la fragmentació, pugui facilitar noves vies d’integració al no estar tant subjecte a aquesta estructura.

Una propietat clau per l’emergència d’aquesta dimensió f és la capacitat de verbalització, doncs, en paraules de Hinshelwood, “els sistemes de projecció de la comunitat fràgil són, per als individus, els camins de fugida dels seus temors més angoixants” (p.211), donat que la projecció és precisament la via de la dramatització, i serà mitjançant la verbalització que es podrà explicitar i elaborar la dramatització terapèuticament.

En el capítol 19, Hinshelwood ens parla del valor de la personalitat de la comunitat com a continent, i ho relaciona amb la funció alfa proposada per Bion, que és la capacitat de la mare per contenir adequadament les projeccions del seu nadó i poder respondre també amb adequació a les necessitats explicitades per aquest mitjançant les seves projeccions.

En la situació social que travessem, precisament s’evidencia el distanciament i la manca de comprensió tant entre diversos sectors socials com entre el el poder i el poble. Sembla que la connexió i la vinculació és ben lluny de ser la que hauria per poder elaborar degudament els conflictes i tractar de sortir de la problemàtica situació que vivim.

Per acabar, em sembla destacable el fragment en el que Hinshelwood diu que “cada individu du amb ell, a qualsevol organització, el seu món intern de conflictes i relacions. Cap grup, sigui quina sigui la seva grandària, no és en realitat més que la integració dels mons interns que el componen” (p.241).

Bé, cal dir que, tret de en àmbits concrets, no sembla que la nostra societat ostenti una integració entre els diversos móns interns que la componen, sinó que, entre grups i subgrups de diverses menes, hi ha molt sovint una conducta reclusiva. Sembla que regna un campi qui pugui, una defensa unilateral dels interessos propis que dificulta molt un diàleg genuí que permeti elaborar els conflictes de la situació. Una actitud de projecció mútua genera una relació de tensions que manté aquesta situació caòtica i aquesta sensació de constant decepció.

Quines siguin les possibles vies de solució en front a aquesta problemàtica social tant laberíntica es una qüestió que s’enfila a alts nivells de complexitat, ja que la societat en general és, evidentment, molt més àmplia i diversa que un grup de teràpia o una institució de salut mental, hi intervenen molts més factors i les possibles vies de solució tenen en vers moltes més i més enrevessades traves.

Vivim en temps complicadíssims pel que fa a l’ambient i l’evolució socials. Les teoritzacions al respecte són igualment molt complexes i juguen amb la desavantatge de que la enorme sofisticació d’aquesta problemàtica social excedeix enormement les eines teòriques amb les que es tracti d’abordar aquesta.

No obstant, igual que en les oscil·∙lacions en la integració dels grups terapèutics de les que Hinshelwood parla seguint a Rapoport (p.192), sembla que tot caos, quan més caòtic és, més susceptible és a la incidència de nous elements organitzatius, així com oposadament els ordres, quant més rígids, també són més susceptibles a la interferència d’elements desorganitzadors, i aquest principi d’oscil·∙lació és el que ens pot donar certa esperança respecte a la caòtica situació social que travessem.

Francesc Coloma Molina                                                                      12 de juny de 2016

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

-­‐ Què passa als grups. La psicoanàlisi, l’individu i la comunitat. R. D. Hinshelwood (1987). Xoroi edicions (2014).

Com és de suposar en el títol de l’article, les citacions de pàgines fan totes referència a aquesta obra.

-­‐ Elementos de Psicoanálisis. W. R. Bion (1963). Ed. Horme-­‐Paidós (2003).

​